Drets lingüístics

A) Ús del valencià en les relacions dels ciutadans amb l’Administració.

Qualsevol administració ubicada al territori valencià (local, autonòmica, central, etc.) ha d’atendre en valencià, sense necessitat de traducció per part de la persona interessada.
La Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, estableix:
Article 9é

1. Seran vàlides i amb plena eficàcia jurídica totes les actuacions administratives realitzades en valencià a l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana.

2. Tindran eficàcia jurídica els documents redactats en valencià, en els quals es manifeste l’activitat administrativa, així com els impresos i formularis emprats per les administracions públiques en llur actuació.

Article 10

Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià.

D’acord amb l’article 11, en les actuacions administratives iniciades en valencià a instància de part, l’Administració actuant haurà de comunicar-los tot allò que els afecte en valencià. Així doncs, qualsevol que siga la llengua oficial usada als expedients iniciats d’ofici, les comunicacions i altres actuacions es faran en valencià quan ho indiquen els interessats.
D’altra banda, l’article 36.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques del Procediment Administratiu Comú, estableix:

(…) els interessats que es dirigesquen als òrgans de l’Administració General de l’Estat amb seu en el territori d’una comunitat autònoma podran utilitzar també la llengua que siga cooficial. En aquest cas, el procediment es tramitarà en la llengua elegida per l’interessat (…)

Els ciutadans, tenim el dret que qualsevol comunicació es faça en la nostra llengua. Açò s’aplica a totes les administracions, no només a les d’ací, també la de l’estat (la delegació del govern central, els ministeris amb les seues delegacions, hisenda, tribunals i jutjats, registres públics, policia, guàrdia civil i exèrcit). És convenient, per demanar que la nostra relació amb l’administració siga en valencià, enviar sol•licituds a totes les administracions.
Cap administració radicada al territori valencià ni els seus funcionaris no poden demanar traducció oral o escrita d’allò que expressem en valencià. Si l’escrit que presentem ha de tenir efectes fora del nostre àmbit lingüístic, ha de ser la mateixa administració la qui farà la traducció d’ofici, és a dir, pels seus propis mitjans i com a assumpte intern.

B) Normalització de noms i cognoms.

Valencianització dels noms

Fins al 1977, a l’estat espanyol estava prohibit inscriure en el Registre Civil cap persona que no tingués el nom en castellà. Amb la publicació de la Llei 17/1977, de 4 de gener, es va admetre la inscripció dels noms en qualsevol de les llengües de l’estat. Una modificació posterior, la Llei 20/1994, de 6 de juliol, ha establert que es pot posar qualsevol nom en qualsevol llengua del món.

Però per a les persones que ja estan inscrites i que desitgen adaptar-se el nom al valencià, la nova modificació de l’art. 54 de la Llei del Registre Civil, feta darrerament per la Llei 40/1990, de 5 de novembre, estableix que:

A petició de l’interessat o del seu representant legal, l’encarregat del Registre li ha de substituir el nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles.

I el Reial Decret 193/2000 d’11 de febrer afirma que:

Art. 192: La substitució del nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles requerirà, si no fos notori, que s’acredite pels mitjans oportuns aquesta equivalència i la grafia correcta del nom sol.licitat.

En principi no ha d’haver cap problema, però si n’hi ha en algun nom estrany o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d’Onomàstica de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat.

Normalització dels cognoms

A més del nom, també podem modificar-nos els cognoms de diverses maneres:

• Regularitzant-nos la forma, si no respon a la norma ortogràfica valenciana.

La convicció segons la qual la forma actual dels cognoms és sagrada i inalterable, no té cap fonament històric, jurídic ni social. Molts dels nostres cognoms han estat deformats per interferències d’altres llengües o per grafies dialectals. Això fa que induesquen pronunciacions errònies o que desfiguren als nostres ulls el seu significat originari i, fins i tot, la seua condició de llinatges valencians.

Les errades en l’escriptura dels cognoms es fixen a la fi del segle passat, quan es regularitza la inscripció en els registres civils, ocupats per funcionaris castellans o castellanitzats i normalment analfabets en valencià. Seria, per tant, un greu error donar validesa a un procediment viciat des del principi, per la simple raó que ja està fet i que es considera inamovible.

En la Llei i el Reglament del Registre Civil trobem el següent:

Art.55 LRC (darrer apartat): L’encarregat del Registre, a petició de l’interessat o del seu representant legal, ha de procedir a regularitzar ortogràficament els cognoms quan la forma inscrita en el Registre no s’adeqüe a la gramatical i a la fonètica de la llengua espanyola corresponent.

Art. 198 RRC: La declaració davant l’encarregat del Registre regeix per a la regularització ortogràfica dels cognoms per adequar-los a la gramàtica i a la fonètica de la llengua espanyola corresponent. Quan no fos un fet notori, haurà d’acreditar-se pels mitjans oportuns que el cognom pertany a una llengua vernacla i la seua grafia exacta en aquest idioma.

Igual que per als noms, en principi no ha d’ haver cap problema, però si n’hi ha en algun cognom estrany, o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d’Onomàstica de la Direcció General de Política Lingüística.

• Traduint-los o adaptant-los si provenen d’altres llengües.

L’article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil, és el text legal que permet la regularització de cognoms segons la forma valenciana actual. A més, el text fa referència expressa a la possibilitat de “traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles” entre les quals cal entendre el valencià. El paràgraf diu:

Els canvis (de noms i cognoms) poden consistir en segregació de paraules, agregació, transposició o supressió de lletres o accents, supressió d’articles o partícules, traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles, i en substitució, anteposició o agregació d’altres noms o cognoms o part de cognoms o altres d’anàlegs, dins els límits legals.

D’aquesta manera podem adaptar-nos gràficament, fonèticament i fins i tot traduir-nos llinatges d’origen no valencià; per a la qual cosa es requereix un expedient previ del jutge encarregat del Registre Civil.

• Lligant els dos cognoms mitjançant una i copulativa.

En onomàstica valenciana, ha esdevingut tradició d’intercalar entre els dos cognoms una i copulativa, però això, igual com passava amb els noms valencians, estava prohibit per la legislació espanyola. Després d’una sèrie de recursos contra el Ministeri de Justícia espanyol s’han aconseguit pronunciaments favorables a aquest ús des de la mateixa Direcció General dels Registres i del Notariat, del Tribunal Suprem, i del Tribunal Constitucional. Per tant és legal lligar els dos cognoms amb una i copulativa, i podem exigir-ho en qualsevol document que se’ns expedesca.

Un aspecte que hem de remarcar en parlar de les modificacions dels noms i dels cognoms és que no causen cap tipus de problemes legals d’identitat. Per la mateixa raó no poden afectar documents redactats amb anterioritat, siguen públics (comptes corrents, cotitzacions a la Seguretat Social, etc.) o privats (contractes de compravenda, de lloguer,etc.). Ni pot originar problemes de reconeixement de parentiu; res de tot això pot interferir a l’hora de l’herència o de donacions entre pares i fills, etc.