Curiositats culturals de Betxí

Per a els que hem tingut la sort de viure en una època de fàcil accés a abundants (inclús excessius) bens de consum, de visió d’espectaculars transformacions (que no sempre són avanços) tecnològiques i científiques, de gaudir d’excel·lents (encara que no suficients) sistemes sanitaris i higiènics, ens resulta molt difícil fer-nos una idea aproximada de com es vivia fa dos-cents o tres-cents anys en els nostres pobles. Per exemple, sens diu que en aquelles societats rurals naixien molts més infants que ara, però que morien molt prompte, i que poques persones arribaven a vells. Ens fem una idea, però no se si som capaços de “viure-lo”.

Voldria exemplificar-lo d’un manera més concreta, exposant unes poques i tremendes dades que he pogut obtenir d’una família que va viure a Betxí a finals del segle XVIII. No és un cas representatiu, és dir no estarien en el que els estadístics diuen “la mitjana”, però ens resulta molt revelador del que eren aquells temps difícils.

El 28 de novembre de 1778, el rector Juan Francisco Angosto casava a Miguel Martí Badenes (curiosa coincidència!, exclama l’autor d’aquestes línies) amb Josepa Gumbau Vinaisa,. Ell tenia 19 anys, ella 15. Una nupcialitat precoç.

Tant Miguel com Josefa eren naturals de Betxí, com els seus pares, excepte la mare d’ella, que era veïna d’ací però nascuda a Nules. Una escassa i propera mobilitat.

Segons m’informa l’amic Ferran Nebot, pel llibre elaborat en 1785 per al repartiment de l’impost que es deia de l’Equivalent, se sap que Miguel era llaurador i fill de llaurador. No consta que tinguera casa pròpia, i viuria, junt a la seua dona, a la vivenda del seu pare,  al carrer de la Morera. No tenia bens propis, i treballaria les dos petites parcel·les familiars, una de garroferes a la partida de les Mallolades i l’altra d’oliveres a la de Les Penyetes. Com no resultaria suficient per a la economia familiar, hauria de treballar a jornals en tot el que li sortira. Una economia agrària i de quasi pura subsistència.

Els fills varen arribar prompte i en abundància. El primer en desembre de 1779, el darrer en agost de 1798, sumant 5 nens i 8 nenes en a penes 20 anys. Unes elevades natalitat i fecunditat.

Però la mort hi era molt present, sobre tot entre els recent nascuts. I la parca es va cebar de forma molt cruel amb la família Martí Gumbau.

El primer fill, Jaime Manuel Pedro, tan sols va viure 24 hores. El segon, Vicente Miguel, 9 mesos. El tercer(a), Juana Carmela, 4 mesos. El quart, Josepa Maria Rosa, 1 any i 2 mesos. Maria Rosa Cristina, 10 mesos. Manuel Ferrando Custodio, 14 mesos, els mateixos que la següent, Maria Francisca Magdalena. Josefa Maria Estanislaa va complir 1 any i 7 mesos. El fill que feia el número 9, Josep Agustín, va tindre sort: a diferència dels altres va sobreviure al naixement de la seu següent germana, que fou Maria Rosa. Aquesta va viure 2 anys i 4 mesos, morint abans que nasquera Flora Inés, que va viure 22  mesos. El fill que feia la dotzena, Miguel Valero, sols va durar 3 dies, i el darrer dels tretze fills, Clara Flora, va faltar a punt de complir e1 primer any. Josep Agustín va veure batejar i soterrar els seus quatre germans.

Excepte Josep Agustín, cap altre dels fills de Miguel i Josefa va arribar a complir ni tan sols el tercer aniversari. Però hi ha un fet que em sembla resultaria encara més horrible per als pares: excepte Josep Agustín cap altre va conviure ni amb el seu germà anterior ni amb el posterior!!.

Podem pensar que, entre tanta desgràcia, el matrimoni almenys gaudiria en vore créixer a Josep Agustín, celebraria el seu primer any, el segon, el tercer, que ja era més que cap altre dels germans, els quatre…, s’animarien en vore’l superar els 7 i 8 anys, quan un nen deixava d’estar considerat com un albat. Ens imaginem la seua paternal esperança de que comptarien almenys amb un fill que d’adult els protegiria en la seua ancianitat. Ja havia superat els nou anys, però el 17 d’abril de 1801 moria també aquella darrera esperança.

En canvi, els dos progenitors encara varen sobreviure molt de temps: Josefa moria en 1810, als 47 anys d’edat. Miguel va arribar als 81, faltant el 9 de març de 1840. Molts anys, massa anys, rememorant les tretze esperances frustrades, per a recordar els seus rostres i els seus moviments, en imatges on s’apareixerien sempre sols, sense la companyia dels seus germanets.

Com diu el comte de Gloster en la tragèdia El Rei Lear, “Oh deus, quanta crueltat!!”.

Miquel Àngel Badenes Martín

L’1 de setembre de 1768, el Xé comte d’Aranda i aleshores President del Consell de Castella (el que hui diríem President del Govern del Regne d’Espanya), va ordenar que es realitzara un cens de la població espanyola, el primer al qual els historiadors qualifiquem de “modern”. Aquest terme se li concedeix per allunyar-se en cinc aspectes fonamentals dels recomptes elaborats durant els anys i segles anteriors: s’elaborava al mateix temps en tot el territori, no sols en algunes localitats o regions; oferia les xifres dels individus, no agregades per caps de família (“veïns”) o vivendes (“focs”); no sols volia obtenir la quantitat total dels pobladors sinó també altres informacions estadístiques; no tenia una immediata finalitat recaptadora per a Hisenda ni allistadora per a l’Exèrcit; i pretenia recollir el nombre de tots els seus habitants, sense obviar a cap grup social com havien fet en ocasions anteriors amb els pobres, els nobles, les vídues o els religiosos per estar exempts d’abonar impostos o d’enrotlar-se a l’exèrcit. Efectivament, aquest cens reflectia un canvi d’actitud dels governants, que ja no estaven tan sols interessats a conéixer el nombre de contribuents o de soldats sinó que volien saber el millor possible la realitat socieconòmica del país.

Per a recollir la informació es va aprofitar l’administració eclesiàstica, que era aleshores la més estesa pel territori espanyol. Els bisbes encarregaren als seus rectors parroquials que ompliren i retornaren un qüestionari sobre els seus feligresos, quantificant-los per sexe, edat i estat civil. Aquest procés d’elaboració de les dades locals es va dur a terme fonamentalment al llarg del darrer trimestre de 1768. Els resultats agregats no es varen publicar, i quasi tots els documents originals parroquials han desaparegut.

Però a la seu madrilenya de la Real Academia de la Historia es conserva una còpia manuscrita de la majoria de les diòcesis. No de totes elles. Les parròquies del bisbat de Tortosa estan entre les que no s’han conservat que comprenien  la majoria del territori septentrional valencià. Per això no es poden conéixer aquestes dades de localitats com Onda, Nules, Artana, Borriana, Vila-real o Castelló. Però sí de Betxí, perquè es conserven les de la diòcesi de Terol, a la qual pertanyia la nostra parròquia.

            En el full de Betxí no s’indica la data en què el rector Gaspar Martínez va recollir la informació i va remetre els resultats a Terol. A més d’indicar-se que pertanyia al Regne de València, al bisbat de Terol i al Corregiment de Castelló, i del nom de la parròquia (Mare de Déu dels Àngels), també s’afegia que a la localitat hi havien cinc membres del Reial Servei. En l’apartat d’eclesiàstics i servents de l’església es diu que hi havia un capellà rector, tres capellans beneficiats, dos capellans agregats i dos sagristans. I s’assenyalava que el bisbe de Terol no cobrava delmes, i sols tenia la jurisdicció espiritual, «y enviaban de asilo cuando se le hechaban (sic) las temporalidades», és a dir,  que quan un eclesiàstic no tenia ingressos dels seus beneficis o prebendes depenia de la caritat.

            El quadre estadístic de la població de Betxí és el següent:

		Fadrins / Vidus	Casats	Total	TOTAL
Menys de 7 anys	homes	116	0	116	218
	dones	102	0	102
De 7 a l6 anys	homes	117	0	117	201
	dones	84	0	84
De 16 a 25 anys	homes	56	8	64	118
	dones	31	23	54
De 25 a 40 anys	homes	5	101	106	215
	dones	7	102	109
De 40 a 50 anys	homes	7	54	61	115
	dones	8	46	54
Més de 50 anys	homes	15	62	77	155
	dones	24	54	78
Total	homes	316	225	541	1.022
	dones	256	225	481
TOTAL		572	450	1.022
TOTAL GENERAL	1.028

Gaspar Martínez, o aquells en els quals el rector delegara la feina de recollida de les dades, va realitzar un treball de camp, no una simple aproximació feta “a ull”. Així ens ho mostra, entre altres elements, que entre els darrers dígits de les xifres no predominen ni el 0 ni el 5, com és habitual quan hi ha una tendència a arrodonir per utilitzar xifres aproximades.

Hi ha una diferència de sis unitats entre la suma total del quadre d’edat-sexe-estat civil i el nombre general dels habitants del poble. Això és perquè en el primer no es recullen els eclesiàstics seculars (el rector, tres beneficiats i dos agregats), però sí en el conjunt. No és aquest un fet exclusiu de la nostra localitat, sinó de tot el cens d’Aranda, on tampoc s’agrupaven per edat-sexe-estat civil als membres de les comunitats regulars, però aquest cas no afecta a Betxí ja que no tenia cap convent ni monestir al seu terme municipal.

El nombre total dels betxinencs que s’aporta al cens d’Aranda és de 1.028 habitants. Resulta aquesta una xifra fiable? El millor test per a valorar la seua validesa estadística és relacionar aquesta dada amb el nombre dels batejos que se celebraven en aquells anys a Betxí. A partir de les partides parroquials, hem calculat la mitjana aritmètica dels batejos celebrats entre els anys 1764 a 1773, i així hem obtingut la taxa de natalitat, que resulta del 47,9 per mil (de cada mil betxinencs, en un any es produïen 47,9 naixements). Com que en aquelles poblacions del segle XVIII la taxa de natalitat se situava entre el 40 i el 45 per mil, si la nostra xifra haguera estat significativament per baix del 40 implicaria que la de població estava sobrevalorada, i si fóra molt per dalt de 45 caldria sospitar que la quantitat estava infravalorada. La xifra resultant ens du a sospitar que el rector va tendir a apuntar uns pocs menys habitants dels que en realitat hi havia. No molts més, el que ens reforça en la idea que aquest cens ordenat per Aranda  en 1768 resulta un document estadístic d’una elevada qualitat, molt superior a tots els elaborats amb anterioritat.

Miquel Àngel Badenes Martín

Ara que estem confinats a causa del coronavirus convé saber que no és la primera pandèmia que hem passat a Betxí. Jo, de fet, he sentir als meus iaios parlar de la grip de 1918 (que es va endur la vida de la primera dona del meu uelo, Pasqual Meneu, «el sastret») i del còlera de 1885.

A l’arxiu parroquial de Betxí tenim les anotacions que feien els capellans als «quinque libri» on posaven el nom de la gent que batejaven, confirmaven, casaven, morien o complien amb la pasqua.

Pel que fa a les defuncions, el mossén Joaquín Cotanda afegia en les partides de defunció la causa de la mort i, és així, com podem saber qui i quants van morir pel còlera de 1885.

Com a curiositat, sabem que el dia 28 de juny de 1885 la pandèmia del còlera estava en el seu apogeu a Betxí i es va endur la vida de 6 avantpassats nostres. Li va tocar eixe dia a Joaquín Martínez, de 10 anys. Apolonia Balaguer, 21 anys. Teresa Sanahuja, que en tenia 70. Vicenta Vilar, de 60. Teresa Nebot, de 32 i Maria Vives, de 49. Bona collita no va fer el còlera eixe dia!

Aquel maleït 28 de Juny seria recordat durant molts anys, ja que la pèrdua de 6 persones per a un poble tres vegades més xicotet que hui en dia, no passaria desapercebuda.

Antoni Meneu i Gaya.

Com que seguim confinats farem hui una altra “Curiositat” del nostre arxiu parroquial. Ja havíem anotat en un altre escrit que el 28 de juny de 1885 va ser el el dia amb més mortalitat a conseqüència del còlera (6 persones moriren el mateix dia). El còlera va causar més mortalitat que la grip de 1918-19 (per a conèixer més sobre la grip podeu consultar l’article de Ferran Nebot en el V Vila de Betxí). En total el còlera de 1885 va matar 59 persones en només tres mesos.

La primera defunció que tenim del còlera es va produir el 6 de juny –Pascual Torres Franch,- de 58 anys i l’última el 30 d’agost -Francisca Romero-, de 55 anys.

Així com la grip del 1918 es va acarnissar més en la gent jove i no tant en adults, el còlera de 1885 va afectar tant a la gent jove (inclòs xiquets) com als adults. Les més joves van ser Maria Rosa Grifo i Teresa Serisuelo Nebot, de 2 anys i la més vella Francisca Vilar Seglar, de 82 anys.

Esta elevada mortalitat va fer que el total de defuncions del 1885 arribara a 99 persones en el susdit anys. Els dos mesos amb més defuncions van ser el juny amb 35 (28 del còlera) i el juliol, amb 27 (22 pel còlera). Si ho comparem amb l’any anterior, on van morir-ne 33 i amb el posterior -1886-, quan van faltar-ne 55, podem concloure que el 1885 va ser l’any un dels anys en què va morir més gent a Betxí (el de més mortalitat és el 1834, també amb epidèmia del còlera. Bona faena no degueren tindre el mossèn –qui signa totes les defuncions és Joaquín Cotanda – i l’enterramorts.

Antoni Meneu i Gaya.

D’aquesta epidèmia del còlera jo no tenia constància per transmissió oral de casa, cosa que sí que m’havia arribat en el de 1885 i en la grip de 1918. Evidentment, com més ens allunyem en el temps més es perden les referències a fonts orals i hem de recórrer a l’arxiu parroquial una vegada més.

Gràcies a la informació facilitada per l’amic Miquel Badenes, estem davant de la mortalitat més alta a Betxí en tot un any, ja que van ser-ne 141 els ciutadans que van faltar eixe any, 106 dels quals a conseqüència del “colera morbo”, nom que es dóna per part del rector en les partides de defunció. La mortalitat infantil era altíssima i van ser 51 els albats soterrats eixe any enfront dels 90 adults. La primera mort pel còlera es produeix l’11 de setembre, quan s’enterra a Maria Francisca Nebot, de 56 anys que era sord-muda de naixement. Primer se l’enterra en l’horta (després de beneir la sepultura) i posteriorment la traslladen al cementeri; causa de la mort: “cólera asiático”. L’ultima mort pel còlera és el 5 de desembre, quan mor Ramon Franch, de 70 anys i se’ns diu que el cadàver va ser soterrat “secretamente” en el cementeri perquè havia mort de “cólera morbo”. Les paraules “secretamente” i “privadamente” són les que més s’utilitzen per a indicar-nos que es tractava d’un enterrament diferent, no normal. Només en el mes d’octubre van morir 80 persones; en alguns dies tenim 6 i 7 defuncions.

Signen les partides de defunció d’eixe any quatre capellans diferents: Mariano de Ocón, José de San Lorenzo, Josep Personat i Josep Fuentes, que degueren fer hores extra per soterrar els 141 difunts de 1834, any rècord de tota la història de Betxí que tenim constància.

I encara sort que el 24 de gener de 1834 s’havia inaugurat el nou cementeri. L’albat Joaquín Bobayra va ser el primer en ser soterrat. Difícilment hagueren cabut tants cadàvers al cementeri vell.

Antoni Meneu i Gaya.

Si l’altre dia parlàvem del còlera de 1885, avui farem un breu comentari sobre la pandèmia de la grip de 1918 referida al nostre poble, Betxí.

El mossèn Emilio Marconell és qui signa la majoria de les partides parroquials d’este any, però a diferència del còlera de 1885 no s’afegia la causa de la mort del difunt. Per tant no podem saber la causa de la mort, en principi. Ara bé, en les defuncions parroquials algú va afegir posteriorment en llapis roig la paraula “gripe”.

És per això -i basant-me en esta informació- que podem comptabilitzar quanta mortaldat va fer la grip.

El primer cas es va donar el 7 d’agost, quan va morir Piedad Cervera, de 31 anys. Però van ser els mesos d’octubre i sobretot novembre quan més defuncions hi van haver . El mes d’octubre van morir 7 persones i en novembre 12. En total 20 persones van morir a conseqüència de la grip en quatre mesos. Això va fer que el 1918 moriren un total de 52 persones a Betxí, enfront de les 37 que van faltar en 1917.

Curiosament l’edat dels decessos no afecta quasi a les persones majors, ja que 17 dels difunt tenen menys de 40 anys. En poques paraules, la grip va afectar majoritàriament gent jove. La més xicoteta va ser Rosa Seglar Vicent, de quatre mesos i la major Mariana Meneu Franch, de 59.

L’última mort a conseqüència de la grip es va produir el 22 de novembre i va ser la veïna Encarnación Torres Lara, de 35 anys. A partir d’esta data ja no trobem la paraula “gripe” en els arxius parroquials. Caldria recórrer a l’arxiu municipal per saber si van haver-hi més casos de grip o si les dades d’ambdós arxius coincidixen.

Antoni Meneu i Gaya.