La nostra història
Els orígens
El poblament humà d’algunes de les zones del terme de Betxí es remunta a l’època del Bronze. Destaquen els poblats de Conena i els Castellets que, posteriorment, s’abandonaren i es traslladaren a altres ubicacions al cim del Solaig. Tant aquest jaciment com el de Sant Antoni pertanyen a la Cultura Ibèrica desenvolupada a partir del segle IV aC.
Els materials associats a aquests nuclis són, fonamentalment, ceràmiques; tot i que, per la seua importància i singularitat, cal esmentar dues troballes. D’una banda, el plom escrit del Solaig, una làmina de 31 centímetres de llargària per 3’5 cm. d’amplària, escrit per ambdues cares amb caràcters ibers llevantins, datada aproximadament en el segle II aC. D’altra banda, cal citar el bronze de Sant Antoni, l’únic text escrit sobre bronze que existeix al País Valencià i que en l’actualitat es troba al Museu de Prehistòria de València.
Amb la romanització, la població va abandonar els assentaments elevats i es traslladà al pla, on s’ubiquen vestigis a la Torrassa i la important obra hidràulica de la Bassa Seca, de la qual únicament es conserven algunes restes.
Època medieval
En l’època musulmana es va produir la consolidació de l’actual ubicació del nucli habitat de Betxí, format per xicotetes alqueries al voltant de la primitiva fortalesa. Les notícies històriques a l’abast ens traslladen a l’any 1233, quan, amb la rendició de Borriana, s’inicià la conquesta dels territoris de la Plana pel rei Jaume I. En aquest moment es degué produir la capitulació de Betxí, juntament amb els castells d’Onda, Nules, Uxó, Castro i Almenara.
La nova dominació, amb l’arribada de poblament cristià, no va ser obstacle, però, per a la puixança de l’economia dels pobladors musulmans, que mantingueren les seues propietats.
En aquest període s’inicià l’etapa del senyoriu que, després de passar per diverses famílies, va conduir a la constitució, el 1396, de la baronia de Betxí sota el patrimoni dels Ruiz de Liori, fins a l’any 1510. Sanç Rois de Liori va ser el primer baró. El 1492 es casà Elisabet Rois de Liori amb Alfons de Cardona, des d’aleshores la baronia de Betxí quedà unida als senyors de Guadalest.
Durant el segle XVI, el senyoriu de Betxí, representat per Sanç Cardona i Ruiz de Liori, es caracteritzà per un gran desenvolupament demogràfic i un augment dels conreus agrícoles del garrofer, la vinya, l’olivera, la morera, el cànem i els productes d’horta. Tot i això, el període també va viure les convulsions derivades de les revoltes dels agermanats contra el poder dels nobles (1519-1521) i les insurreccions morisques de la Serra d’Espadà (1525) conseqüència de la imposició de tributs.
L’expulsió dels moriscos, per ordre de 9 d’abril de 1609 del rei Felip III, va provocar efectes catastròfics tant a Betxí com a la resta del País Valencià, causant un fort despoblament i una crisi agrària per l’abandó del conreu de les terres. En aquest any la població de Betxí era de 160 cases de moriscos i 37 de cristians vells. L’expulsió va tindre com a conseqüència la despoblació quasi total del municipi. Aquesta situació es perllongaria almenys fins al 1611, quan el senyor Antoni Cardona, en nom del seu germà Felip Cardona i Borja Ruiz de Liori i Sorell, va signar les capitulacions de la Carta Pobla. En aquest document el senyor de Betxí va establir les condicions dels nous assentaments.
El trànsit del segle XVII es va produir entre crisis demogràfiques degudes a les epidèmies, la depressió econòmica i la refeudalització. A finals d’aquest període els senyors de Betxí passaren a ser els maquesos d’Ariza.
Època contemporània
Durant el segle XVIII, Betxí va experimentar una etapa d’expansió demogràfica que, en la vessant econòmica, es va traduir en la introducció de l’agricultura comercial basada en l’aprofitament del conreu del garrofer i la vinya. Pel que fa a la propietat de la terra, aquesta es concentrava, de forma majoritària, en mans d’un reduït grup de famílies locals. Políticament, aquest període es va estrenar amb la lluita pel tron d’Espanya durant la Guerra de Successió, la qual cosa, al País Valencià, va tenir com a resultat final la imposició del Decreto de Nueva Planta per part del rei Felipe V de Borbó. El Regne de València va passar a regir-se per lleis castellanes.
Finalitzada la guerra, el poble de Betxí va viure una nova època d’expansió demogràfica (1500 habitants aprox.) i econòmica fruit d’una relativa ampliació de les terres de conreu, principalment d’horta, amb el cànem, els cereals i les hortalisses, tot i que, per molts anys continuaria el domini dels conreus de secà, fonamentalment del garrofer, amb l’augment els conreus de vinya i olivera. En aquesta època es produeix la introducció de la indústria ceràmica al Rajolar.
Durant el segle XIX es desenvoluparen també activitats relacionades amb l’agricultura com les almàsseres, els molins, els telers i els artesans espardenyers. Finalment, també podem esmentar les activitats de transformació minera portades a terme a Sant Antoni amb l’extracció de marbre negre o les de cinabri al Solaig i Montserrat.
Amb el transcurs dels anys, però, i com a producte de les transformacions de la revolució burgesa, els propietaris agrícoles van veure la possibilitat d’accedir a les propietats locals que eixien al mercat: el Palau, la muntanyeta de Sant Antoni, les cases de propis de l’Ajuntament, etc. El nucli urbà va experimentar un gran creixement ultrapassant els murs en direcció al nord, a l’oest i al sud. La zona est, delimitada per la sèquia i els conreus d’horta, en mantigué exempta de la pressió urbana fins als anys 70 del segle XX. El XIX va ser també el segle del conflicte carlista i de la «Gloriosa» revolució de 1868 que va donar lloc a la I República, esdeveniments als quals Betxí no va ser alié.
El final de segle va veure, com a la resta de la Plana, la introducció del conreu de la taronja i la substitució progressiva dels conreus d’horta. L’explotació de les aigües subterrànies i l’auge de les societats de reg afavoriren el procés d’ampliació dels conreus de regadiu orientats al comerç. En aquest procés no fou aliena una relativa millora de les comunicacions amb els pobles veïns.
El segle XX
La crisi dels partits dinàstics, l’adveniment de la Segona República i l’alçament militar de 1936 protagonitzaren els anys 30 del segle XX. Durant l’estiu de 1938, Betxí, com la resta de la Plana, va ser ocupat per les tropes revoltades contra el govern de la República. La victòria final de l’anomenat «bàndol nacional» va tenir com a conseqüència la instauració d’un règim autoritari comandat pel General Franco. Aquest període dictatorial, finalitzat formalment l’any 1975, va afrontar els primers anys de postguerra amb polítiques d’autarquia econòmica i amb la repressió sistemàtica dels vençuts.
La dècada dels 60 del segle XX va significar un nou període de creixement per al poble de Betxí, conseqüència d’un fort increment demogràfic, amb l’arribada d’homes i dones procedents d’altres llocs de l’Estat Espanyol, i de l’expansió definitiva del conreu i comercialització de la taronja i dels inicis de la indústria ceràmica. Betxí va passar de poc de menys de 2.000 habitants el 1900 a 4.500 l’any 1975.
L’auge econòmic i un lent però constant avanç de la mobilització social van assistir a la mort del dictador i a l’inici de la transició a la democràcia. El 1979 un alcalde elegit democràticament va tornar a presidir l’Ajuntament de Betxí.
El Betxí dels inicis del segle XXI continua tenint la seua principal font d’ingressos en l’agricultura exportadora dels cítrics, amb una forta dependència dels mercats internacionals, i en la indústria ceràmica i de fabricació de cartró i envasats. Aquestes activitats econòmiques es complementen amb l’expansió de tallers auxiliars i serveis de les indústries agrícola i ceràmica.